EMOTIVA CARTA PER LA PERDUA D´UN COMPANY
Quan mor algú de casa
Des de fa 36 anys faig de pediatre al Centre d’Assistència Primària de Balaguer. Aquest mes de juny 2020 arribava la meva edat de jubilació reglamentària. Fa uns mesos vaig demanar perllongar el meu exercici pediàtric al CAP i tenia, i segueixo tenint, coll avall de continuar, atès que se’m concedí fa poques setmanes. El que estem vivint aquest dies, aquesta imprevista pandèmia del Covid19, ha reforçat l’interès a seguir essent membre de la família que, al CAP, tots formem. “Delerós de consol i carícies, de somriures donats de debò, he comprès que la font de delícies sou les i els que tentinegeu com jo. Moltes gràcies per compartir el camí!”, hem escrit i hem penjat a la zona comuna del personal del CAP. La professió mèdica ens demana tant, i hem de donar tant, que el lloc de feina acaba essent una segona casa. I més encara si tota la vida professional s’ha fet al mateix lloc. L’altre dia algú em comentava: “la professió és un altre fill que tens”.
Tinc por. La tinc per mi i també per la meva família. La tinc pels infants i les famílies que, com a pediatre, atenc. I no soc l’únic que en té, de por, tant a casa com a la feina. Neguiteja llegir l’estadística dels metges en exercici que han mort arreu de l’Estat a causa del Covid-19 (1), i fa respecte conèixer llurs edats, per als que rondem l’edat de jubilació.
És veritat que ens cal saber viure amb les úniques coses certes que tenim: la incertesa de l’esdevenidor i que ens morirem. “Mort certa, hora incerta” és una cita que assumim quan deixem de fer de la mort un tabú. A les residències d’avis aquests dies la incertesa, però, s’ha fet angoixadament certa en moltes persones, especialment en les de més edat, que han mort en unes condicions que no hauríem d’haver acceptat que s’acomiadessin. En una entrevista recent (2), la Dra. Montserrat Esquerda ens deia que “ara sabem que cuidar és tan important com curar” i apuntava, en el mateix paràgraf, la cita del metge Albert Jovell que, quan estava malalt, deia “puc acceptar que no em curin, però no que no em cuidin”.
Al CAP, a la feina, aquests dies la por i la incertesa s’ha estès entre les companyes i els companys de totes les professions, des de les persones de la neteja fins als professionals sanitaris, passant pel personal d’acollida i administració. Quan algú de la nostra segona casa, de la feina, s’infecta, el nostre neguit es fa palès. Sabíem que algunes companyes i companys estaven malalts i aïllats, però seguíem i seguim confiant en les persones que passen al davant del nostre CAP, i ens apuntalàvem les i els uns als altres com un equip.
De sobte, la tristor ens caigué a sobre a tots el dia 1 d’aquest abril 2020. Després d’un dies de progressiu empitjorament a la planta i, posteriorment, a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Arnau de Vilanova, i quan esperàvem que millorés, l’Albert va morir la primera matinada d’abril. El Dr. Albert Coll Nus, de 63 anys, metge de família a Os de Balaguer i a Castelló de Farfanya, que feia també guàrdies al CAP de Balaguer i que atengué durant molts anys la població de la vila d’Àger, havia mort. Era un company que totes i tots apreciàvem per la seva perenne rialla, per la seva bonhomia, per l’amor que irradiava vers la seva família i els seus fills, per treballador, per la seva generositat a compartir amb els companys totes les informacions que aprenia en els cursos que assistia…
La notícia ens trasbalsà i ens deixà a totes i a tots molts “tocats”. El mes d’abril va començar amb un gust molt amarg al CAP de Balaguer. Als cinc minuts de silenci que, al matí, vàrem fer el mateix dia 1 i el dia 2 d’abril (cadascun dels torns de 12 hores) el vam recordar amb silenci i amb breus paraules. I fent una adaptació d’un text de Joan Teixidor, llegíem: “Era un àngel, una bona persona, que feia el seu camí i va sojornar molts anys a casa nostra. Ens partírem el pa; tot era alegre. Ara torna a ser fora”.
L’Albert ha estat un dels quinze metges en actiu que han mort, fins el dia 7 d’abril, arreu de l’Estat, pel Covid-19. La nota de premsa de la Organización Mèdica Colegial (OMC) (1) va informar aquell dia 7 de tots i cadascun d’ells. Sobta especialment que la majoria d’ells (13 dels 15) eren metges de família que treballaven en l’àmbit de l’atenció primària, allà on més migrats han estat els recursos de protecció dels professionals, els famosos equips de protecció individuals, (EPI) i on no són accessibles encara les proves diagnòstiques de confirmació. I hom comprova que molts d’ells ja albiraven la jubilació (10 d’ells tenien entre 59 i 65 anys, i un d’ells havia perllongat l’exercici professional fins el 67 anys que ara tenia). Dels 15, 13 eren homes i, dues, dones. I s’evidencia que alguns petits municipis de diferents llocs de la geografia espanyola, ja prou mancats de professionals, han perdut valuosos referents. Ací, els habitants de de Castelló de Farfanya i d’Os de Balaguer han perdut el que ha estat durant els darrers anys, el seu metge. I els d’Àger, on passà bona part del seu anys d’exercici, el seu Dr. Coll de sempre.
Des de fa 36 anys faig de pediatre al Centre d’Assistència Primària de Balaguer. Aquest mes de juny 2020 arribava la meva edat de jubilació reglamentària. Fa uns mesos vaig demanar perllongar el meu exercici pediàtric al CAP i tenia, i segueixo tenint, coll avall de continuar, atès que se’m concedí fa poques setmanes. El que estem vivint aquest dies, aquesta imprevista pandèmia del Covid19, ha reforçat l’interès a seguir essent membre de la família que, al CAP, tots formem. “Delerós de consol i carícies, de somriures donats de debò, he comprès que la font de delícies sou les i els que tentinegeu com jo. Moltes gràcies per compartir el camí!”, hem escrit i hem penjat a la zona comuna del personal del CAP. La professió mèdica ens demana tant, i hem de donar tant, que el lloc de feina acaba essent una segona casa. I més encara si tota la vida professional s’ha fet al mateix lloc. L’altre dia algú em comentava: “la professió és un altre fill que tens”.
Tinc por. La tinc per mi i també per la meva família. La tinc pels infants i les famílies que, com a pediatre, atenc. I no soc l’únic que en té, de por, tant a casa com a la feina. Neguiteja llegir l’estadística dels metges en exercici que han mort arreu de l’Estat a causa del Covid-19 (1), i fa respecte conèixer llurs edats, per als que rondem l’edat de jubilació.
És veritat que ens cal saber viure amb les úniques coses certes que tenim: la incertesa de l’esdevenidor i que ens morirem. “Mort certa, hora incerta” és una cita que assumim quan deixem de fer de la mort un tabú. A les residències d’avis aquests dies la incertesa, però, s’ha fet angoixadament certa en moltes persones, especialment en les de més edat, que han mort en unes condicions que no hauríem d’haver acceptat que s’acomiadessin. En una entrevista recent (2), la Dra. Montserrat Esquerda ens deia que “ara sabem que cuidar és tan important com curar” i apuntava, en el mateix paràgraf, la cita del metge Albert Jovell que, quan estava malalt, deia “puc acceptar que no em curin, però no que no em cuidin”.
Al CAP, a la feina, aquests dies la por i la incertesa s’ha estès entre les companyes i els companys de totes les professions, des de les persones de la neteja fins als professionals sanitaris, passant pel personal d’acollida i administració. Quan algú de la nostra segona casa, de la feina, s’infecta, el nostre neguit es fa palès. Sabíem que algunes companyes i companys estaven malalts i aïllats, però seguíem i seguim confiant en les persones que passen al davant del nostre CAP, i ens apuntalàvem les i els uns als altres com un equip.
De sobte, la tristor ens caigué a sobre a tots el dia 1 d’aquest abril 2020. Després d’un dies de progressiu empitjorament a la planta i, posteriorment, a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Arnau de Vilanova, i quan esperàvem que millorés, l’Albert va morir la primera matinada d’abril. El Dr. Albert Coll Nus, de 63 anys, metge de família a Os de Balaguer i a Castelló de Farfanya, que feia també guàrdies al CAP de Balaguer i que atengué durant molts anys la població de la vila d’Àger, havia mort. Era un company que totes i tots apreciàvem per la seva perenne rialla, per la seva bonhomia, per l’amor que irradiava vers la seva família i els seus fills, per treballador, per la seva generositat a compartir amb els companys totes les informacions que aprenia en els cursos que assistia…
La notícia ens trasbalsà i ens deixà a totes i a tots molts “tocats”. El mes d’abril va començar amb un gust molt amarg al CAP de Balaguer. Als cinc minuts de silenci que, al matí, vàrem fer el mateix dia 1 i el dia 2 d’abril (cadascun dels torns de 12 hores) el vam recordar amb silenci i amb breus paraules. I fent una adaptació d’un text de Joan Teixidor, llegíem: “Era un àngel, una bona persona, que feia el seu camí i va sojornar molts anys a casa nostra. Ens partírem el pa; tot era alegre. Ara torna a ser fora”.
L’Albert ha estat un dels quinze metges en actiu que han mort, fins el dia 7 d’abril, arreu de l’Estat, pel Covid-19. La nota de premsa de la Organización Mèdica Colegial (OMC) (1) va informar aquell dia 7 de tots i cadascun d’ells. Sobta especialment que la majoria d’ells (13 dels 15) eren metges de família que treballaven en l’àmbit de l’atenció primària, allà on més migrats han estat els recursos de protecció dels professionals, els famosos equips de protecció individuals, (EPI) i on no són accessibles encara les proves diagnòstiques de confirmació. I hom comprova que molts d’ells ja albiraven la jubilació (10 d’ells tenien entre 59 i 65 anys, i un d’ells havia perllongat l’exercici professional fins el 67 anys que ara tenia). Dels 15, 13 eren homes i, dues, dones. I s’evidencia que alguns petits municipis de diferents llocs de la geografia espanyola, ja prou mancats de professionals, han perdut valuosos referents. Ací, els habitants de de Castelló de Farfanya i d’Os de Balaguer han perdut el que ha estat durant els darrers anys, el seu metge. I els d’Àger, on passà bona part del seu anys d’exercici, el seu Dr. Coll de sempre.
Comentarios
Publicar un comentario